Una marató personal

Una marató és una cursa de 42,195 quilòmetres i tenint en compte que el rècord del món és de 2h03min38seg del kenyà Patrick Makau, això vol dir que hi ha persones, no gaires, que són capaces de córrer durant dues hores a un ritme una mica per sobre dels 20km/h.

Quan xerrant amb un amic vull expressar que tot el que ens proposem, encara que sigui difícil o a molt llarg termini, costa molt, sempre recorro a la mateixa imatge. “Fins i tot una marató té una primera passa, i una segona, i una tercera”.

Jo, en condicions controlades al gimnàs, necessito 23-24 minuts per córrer 5 km amb la qual cosa si fos capaç de seguir corrent al mateix ritme el doble d’aquesta distància, una senzilla multiplicació ens donaria com a resultat que durant 1 hora sóc capaç de córrer a un ritme de 12-14 km/h. Per tant no puc fer maratons.

La meva petita marató d’aquests dies és no beure Coca Cola durant un any. Durant set dies, he pensat que no seria capaç de fer-la. Tenir mal de cap quan mai en tens, arrossegar-te a partir de les 9 del vespre quan habitualment ets una persona molt activa de nit i l’angoixa que no pots fer una cosa que t’encanta són els principals factors de risc que han posat en perill la consecució de l’objectiu.

Recordeu aquelles típiques escenes de dibuixos animats que un personatge té molta gana i veu els altres com si fossin menjar? Doncs una mica el que em passa. Ahir anava en moto i vaig parar en un semàfor que tenia a prop de la terrassa d’un bar. En una taula hi havia dues noies prenent el que semblaven dues Coca Cola. 

Potser no ho eren, potser sí...però al meu cap eren dues Coca Cola, gelades, amb llimona plenes de bombolles i que m’estaven cridant. Si no hagués anat sol....

Avui ja fa una setmana i sembla que el mal de cap remet una mica, i estic una mica menys agobiat. De son en continuo tenint i molta. Tanta que avui m’he estirat una estona quan he arribat de la feina. Tenia la tele encesa i mai m’adormo mentre la veig. Doncs bé, l’estona ha estat de 5 hores i 30 minuts. I el cas és que ara torno a tenir son.

358 dies i baixant. Això és el que em queda de marató. No cal que m’amoïni per la velocitat, no depèn de mi. Ja he fet 7 passes. Aigua, Trina i xocolata. Ni te ni cafè, com m’està aconsellant tothom –sé que ho feu amb bona intenció– que prengui com a substitutiu.

Per cert, també començo a notar altres efectes que no són negatius, però ja em perdonareu que no us els expliqui avui. Tinc massa son. ;-)